III aC - X
Des de l’època romana fins a la Catalunya Vella

Estudis parlen de restes arqueològiques en les poblacions veïnes de Canet de Mar: Arenys de Mar, Sant Pol de Mar o bé grans centres com Iluro (Mataró) que són importants fonts d'informació.

Seguint els testimonis de l'època romana en diferents punts de la costa del Maresme, en especial els punts geogràfics propers al Castell, podem veure una zona fructífera en què era habitual el desenvolupament comercial. Així doncs, tot apunta que l'actual ubicació del Castell resta sobre la planta d'una Domus romana en què, gràcies a algunes troballes que s'han fet, es coneix que es tractava d'una rellevant zona de producció vinícola, ja que van ser trobades àmfores, destinades al seu envasament, juntament amb un mil·liari, el qual indicava que per aquest terme passava un ramal de la Via Augusta.

X/XI - XIII
Els cavallers de Canet

Entre els segles X-XI, (1027) la Domus seria partícip i espectadora dels fets que varen tenir lloc en la recuperació dels territoris de la Catalunya. Les masies o domus aïllades entre les terres de la Maresma dedicades a les hortes, els boscos i les vinyes cobrien les necessitats de la població disseminada al llarg dels vessants del "Vallis Cannetum".

Les primeres dades escrites que es conserven són protagonitzades per Guadamir de Canet (1024) i el seu fill Gilabert de Canet (1041) qui constitueixen la primera nissaga dels Canet, que es van assentar a la vall baixa de la parròquia de Sant Iscle, com a soldats, en una edificació rural i senzilla anomenada mas torris.

Els cavallers vigilaven aquestes terres dels enemics que les volguessin conquerir, com pirates i  bandolers... Mentre, la pagesia de remença treballava la terra per abastir la zona. Trobem la ressenya d'aquests cavallers en l'escut del Ca, que encara forma part de l'actual bandera del poble, donant a conèixer l'origen de l'assentament de la població.

XIII i XIV
Ferrer de Canet, cavaller i senyor de la Casa Forta

Es consolida la importància de la Domus de Canet.

Es va formar un nucli petit de població entorn de la Domus, i la família Canet continuava com a propietaria. L'any 1217 tenim una referència documental que el mas-torre es va fortificar. El senyor Ferrer de Canet va sol·licitar a Guillem Umbert, senyor del Montseny i del Castell de Montpalau, permís per aixecar una força a les terres que tenia a la vall (podem interpretar el terme "força" com a fortalesa o fortificació amb el probable concepte d'espai emmurallat).

Més tard, Ferrer de Canet va fer testament a favor de la seva filla Bartomea, que estava casada amb Bernat de Villalba. Aquests van ser després els pares del gran Ferrer de Canet i Villalba, que va protagonitzar l'expansió i la presència de la casa fortificada.

XIV
L'ampliació de la Casa Forta

Sota el patrocini de Ferrer de Canet i Villalba la fortificació assolirà el seu màxim esplendor.

El cavaller Ferrer de Canet fou el conseller del rei Alfons IV d'Aragó i III de Catalunya-Aragó (el Benigne). També fou el seu ambaixador i representant davant el Papa Benet XII l'any 1335 i, com a gratitud per la mostra dels seus serveis aquest li atorgà les relíquies de Santa Florentina, raó que el durà a construir una digna fortificació per albergar-les, incorporant millores com els elements de defensa tals com les espitlleres i les torres amb barbacana. A la mort d'Alfons, continuà servint la Corona d'Aragó amb Pere IV (el Cerimoniós).

XV i XVI
La decadència del casal dels Canet

La revolució dels camperols.

En aquest segle la Casa Forta estava desocupada, ja que els seus propietaris, Guillem de Peguera i Antònia de Canet (besneta del gran Ferrer de Canet i Villalba) residien a la casa dels Peguera. L'any 1462 es va iniciar la primera guerra dels remences a Catalunya protagonitzada pels pagesos, esclaus de la terra i del poder dels senyorius, que volien acabar amb la servitud a què els tenien sotmesos els seus senyors feudals. Això crea grans revoltes a la zona, incloent la crema de part de la Casa Forta dels Canet.

Contràriament al que havien anat fent fins a aquell moment, -els Canet feien prevaldre el cognom de la Casa Forta sobre el del marit-, ara ja deixa de ser així. Els successors, Guillem de Peguera i Canet i Joan de Peguera i Canet, deixen de viure a la Casa Forta i, quan veuen la inevitable davallada en la gestió del casal, Joan de Peguera ven la Casa Forta a Salvador Spanó.

XVI i XVII
El matrimoni Montaner-Spanó és el primer de la nissaga de les següents generacions que ocuparan la Casa Forta

Els Spanó, el nou llinatge, ens transportan fins a l'origen dels Montaner.

Salvador Spanó deixa en herència el seu fill, Miquel Spanó, que era un ric comerciant i ciutadà honrat de Barcelona, la Casa Forta que va adquirir dels Peguera. Miquel Spanó va casar la seva filla Anna Spanó, hereva universal, amb Felip Dimas de Montaner, també ciutadà honrat de Barcelona, doctor en lleis i professor de la Universitat de Barcelona, qui s'encarrega de l'administració de la finca de Canet.

XIX
L'impàs en el que els Montaner han de recuperar l'antic casal

No és fins a l'any 1840 que ens tornem a trobar amb un entrebanc en el compromís dels Montaner amb el casal, en concret amb Ramon de Montaner i Esteve, a qui els anys no li estaven essent favorables i es veu obligat a deixar la Casa Forta al canetenc terratinent Fèlix Carnesoltes.

El matrimoni Montaner-Vila tenia fills i, al moment de casar la seva primogènita, Maria, van prendre la decisió de fer-ho amb un reputat enquadernador d'Esplugues de Llobregat anomenat Pere Domènech i Saló. Aquest matrimoni ajudaria a la família Montaner a prosperar, ja que un jove Ramon de Montaner i Vila estaria al costat del seu cunyat, com a home de confiança, aprenent tot sobre l'ofici. Això va fer que, anys més tard juntament amb el seu soci Francesc Simón, tingués les eines per muntar la seva pròpia editorial, la Montaner i Simón.

XIX i XX
El Castell de Santa Florentina esdevé com a tal

Lluís Domènech i Montaner va ser un dels màxims exponents del modernisme català, qui, juntament amb el seu equip d'artistes, compost pels millors artesans de l'època, introdueix vitralls de dissenys variats, grans peces de marbre amb mosaics pels terres, fustes en talla i encoixinats pels sostres, ceràmiques, ferro forjat i escultures, que harmonitzen uns espais totalment equilibrats i plens de color, llum, formes i volums.

Serà a finals del segle XIX quan Ramon de Montaner i Vila, ja un important empresari barceloní i copropietari de l'editorial Montaner i Simón (avui seu de la Fundació Antoni Tàpies), recupera la Casa Forta i encarrega al seu nebot Lluís Domènech i Montaner la seva restauració i ampliació.

El projecte final es defineix com un palau residencial d'estiueig amb tocs medievals i romàntics fusionats, en plena harmonia, amb un estètic i creatiu llenguatge modernista.

Aquesta reforma, inspirada en elements medievals, modernistes i neogòtics, li va donar al Castell un gran renom.

La denominació de Castell de Santa Florentina reuneix l'herència de les relíquies i el record de l'esposa de Ramon de Montaner, Florentina Malató i Surinyach, que va morir sobtadament abans que finalitzés la seva ampliació.

L'any 1908 el rei d'Espanya Alfons XIII accepta la invitació de Ramon de Montaner per visitar el Castell i passar-hi uns dies amb la seva cort i altres personalitats de l'època.

Dos anys més tard, l'any 1910, el rei concedeix el títol de I Comte de la Vall de Canet a Ramon de Montaner, com a reconeixement a la seva tasca industrial i cultural.

L'any 1921 mor Ramon de Montaner i deixa aquest esplèndid llegat a la seva descendència.

XXI
El Castell en l'actualitat

1949: El 22 d’abril, el Castell de Santa Florentina és declarat  Bé Cultural d’Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya amb el registre 615-MH-EN

1988: El 8 de novembre el Monument es registra com a Bien de Interés Cultural (BIC) amb la  referència RI-51-0005232 del Ministerio de Cultura y Deportes.

1998: A la revista “Architectural Digest”, del mes de novembre, se cita el castell com a una de les cases més belles del mon:

“Sorprèn veure els seus murs tan antics amb un aspecte tan actual. A vegades se la vol visitar per antiga i a vegades per modernista, però un modernisme que respecta admirablement els cànons gòtics de la vella construcció, com ho demostren els mobles, les escultures, els tapissos, els quadres, la porcellana, el vidre i les armes que omplen les seves estades. El conjunt resulta harmoniós, solemne i, al mateix temps, sorprenentment viu.”.

Privacy Preference Center